Se’ns n'ha anat el Quim

Hores d'ara ja ho sabeu tots, la pitjor de les notícies ens ha trencat a tots en aquest diumenge de primavera. 

Drama duríssim, colpidor i, alhora, absurd, fins un punt que ens ha deixat sense paraules, just balbucejant com n’és d’injust el món, de vegades.  Però no voldria deixar aquest blog sense unes paraules de record per una de les persones mes bones, nobles i vitals que he conegut a la meva vida

Al Quim el vaig conèixer fa molts anys, més de 15, sobre una bicicleta, disfrutant i patint en una cursa a la que els dos havíem anat a provar-nos, a veure fins on érem capaços d'arribar. La cursa ens va vèncer als dos, aquell cop, però d'aquelles estones de patiment i felicitat en va sortir una amistat prou forta, de les que només es tenen quan s'han passat moltes coses junts

Des d’aquell cop, els dos hem seguit fent animalades per aquí i allà, a voltes junts i de vegades separats,  sempre compartint aquell plaer per la descoberta de noves sensacions, de nous reptes. Però parlar del Quim com un atleta o com un buscador de noves sensacions, es no fer-li justícia. Molt més enllà d’això, el Quim era una persona excepcional, com no n'he coneguda d'altre, una persona tant generosa que es fa difícil d'entendre com podia anar per la vida amb el cor obert d'aquella manera

Per ell, ajudar als altres era una forma de vida. Absolutament. Sense límits de cap tipus. Tant fos per aixoplugar-nos a casa seva quan quasi no ens coneixíem com per dedicar-se amb una paciència i tendresa infinita a jugar amb els fills dels seus amics durant llargues hores. Així fos per ensenyar a esquiar a uns pixapins que anàvem de xulos per la vida i no fèiem un pas a dretes com per ajudar on fes falta, en el que fes servei.

No li vam conèixer mai una mala paraula, un moment de mal humor, una sortida de to. El Quim era l'optimisme passes el que passes, a les verdes i a les madures. Era la referència obligada quan tothom ho veia tot negre, quan les males vibracions s'escampaven; ell estava allà, alegre, veient la banda positiva de la situació i posant calma en el temporal

Però tota la seva generositat, tota la seva alegria van arribar a una nova dimensió quan va formar una família. Encara recordo el dia que ens va dir "he conegut una pastora!". Amb la Mireia primer, i encara més quan van néixer el Jan i el Max, el Quim va trobar el que havia buscat tota la vida! Va poder canalitzar tota aquella filosofia de la vida en el seu nou petit mon. La seva capacitat per fer feliços als altres la va poder concentrar en aquells a qui estimava i, tot i així, encara n'hi seguia quedant per tots els demés

A tots ens costarà molt d’entendre la vida sense ell, n’estic segur. I als més propers encara més.  L’única cosa que ens pot ajudar en aquest tràngol es imaginar que hagués fet ell en una situació així. N’estic segur que, un cop més, l’hagués afrontat amb serenor, proporcionant alleujament a tots, fent que la mainada s’oblidés per un moment de la tristor de la vida, fent que els grans trobessin motius per tirar endavant, amb un somriure, com un punt de llum en la foscor.  I, sobretot, s’hagués oblidat del propi patiment per dedicar tota la seva energia a ajudar als que l’envolten, sacrificant el que fos, com fos, sense lamentar-se ni un segon

El millor, l’únic que podem fer en aquests moments per recordar-lo es intentar fer com hagués fet ell. No ho aconseguirem, de Quim només n’hi havia un, però ho hem de provar, d’esforçar-nos, no defallir ni perdre mai l’alegria de viure que ell ens va ensenyar

Gent com el Quim es el que fa falta en aquest món!